Per què Groenlàndia es desglaça cada cop més ràpid? Crònica des d'una expedició científica

Mirem on mirem, tot és blanc: el cel i la terra pràcticament es confonen ara que ha arribat el dia que feia tant que esperàvem. Els lladrucs nerviosos dels gossos, un centenar en total, esquincen el silenci que ho envolta tot, enmig d'una nevada intensa. És migdia de dissabte i les condicions del gel, ara sí, són prou bones com per sortir. Ha arribat el moment: arrenca la caravana de trineus que ens portarà cap a l'interior del fiord de Qaanaaq, al nord de Groenlàndia.

Hem arribat fins aquí seguint un equip de la Universitat de Barcelona que ha vingut a explorar aquest racó de l'Àrtic a la recerca de les glaceres, amb una incògnita per respondre: per què es desglaça cada cop més ràpid, Groenlàndia? Per fer-ho, s'endinsaran pels fiords, on l'aigua del mar encara està glaçada en aquesta època de l'any. Un cop arribats a la costa, s'endinsaran resseguint el rastre que van deixar les glaceres quan van retrocedir per esbrinar-ne les claus.

Tres dies de campament amb els inuits

La caravana arrenca sota una intensa nevada. Els vuit membres de l'expedició anem coberts de cap a peus. La temperatura és de 6 o 7 graus sota zero, però quan arrenca el trineu la sensació de fred es multiplica. En qüestió de minuts, la distància entre uns trineus i altres augmenta. En aquestes condicions, amb una neu que no para de caure, la vista tan sols arriba a uns centenars de metres. Més enllà, el cel, les muntanyes i el mar glaçat es confonen en una immensa capa blanca. 

Èrik el Roig va anomenar aquesta illa Groenlàndia, "la terra verda", però ara és més clar que mai que som a la terra del gel. Ens envolta un paisatge absolutament màgic, format des de temps immemorials, amb l'acumulació de segles i segles de nevades. 

El trineu on vaig el condueix en Tobias, un caçador de 45 anys. Assegut de costat, amb els peus penjant fora del trineu, dirigeix els gossos amb diligència. Els dona indicacions constantment amb crits que contenen tot tipus de matisos. De tant en tant, fa sonar un cop de fuet. La pell de foca amb què l'ha fet espetega secament en l'aire i els gossos acceleren.

El nostre trineu l'estiren onze gossos, però al cap d'uns minuts n'hi ha un que comença a anar una mica endarrerit. Finalment, ensopega i, lligat com va, la corda l'arrossega inclement sobre la neu. Ens aturem i es reprèn la marxa, però no passa gaire temps que es repeteix l'escena. El Tobias ja en té prou: deslliga el gos i el deixa enrere. "Ja vindrà", em diu, mentre els altres deu gossos avancen rítmicament sobre la neu acabada de caure. 

Aquí, a Groenlàndia, aquests animals són un petit tresor. Per mantenir-ne la puresa, la llei prohibeix introduir gossos de cap altra raça als districtes on hi ha els gossos de trineu.

Icebergs atrapats en el gel

L'aigua glaçada deixa formes capritxoses arreu, especialment als marges del fiord, quan s'encavalca amb la terra. Alhora, el gel ha atrapat alguns icebergs que s'havien desprès de les glaceres. Ara estan aturats a l'espera que arribi l'estiu. Alguns fan centenars de metres de llarg i tenen parets de més de 30 metres d'alt. Són petites catedrals de gel en què el blanc adquireix mil matisos.

El trineu de fusta avança. Anem asseguts sobre una pell de bou mesquer. Aquí, tots els recursos naturals s'aprofiten. El Tobias m'explica que és caçador des dels 13 anys. Va aprendre l'ofici del seu pare. A Qaanaaq, un poble de 600 habitants, tothom sap qui són els caçadors. Són un grup especialment respectat: gràcies a ells, es poden alimentar de foca, narval o os polar.

Només així s'explica la supervivència aquí, en un dels límits als quals ha arribat l'espècie humana. Latitud, 77 graus nord, una terra d'extrems: 24 hores de sol a l'estiu i penombra absoluta a l'hivern, sempre amb temperatures gèlides i un paisatge tenyint de blanc fins allà on arriba la vista. 

Groenlàndia, l'illa més gran del món, ha arribat aquest any als titulars arreu del planeta per les amenaces d'annexió que arriben des dels Estats Units. Una qüestió molt incòmoda en un territori que és i se sent part de la perifèria, on la vida transcorre a un altre ritme i es viu amb uns codis molt diferents. L'aïllament d'aquesta zona ha estat tan gran que s'hi parla un dialecte propi de la llengua inuit, l'inuktun.
 

Reconstruir el passat de les glaceres

Quatre hores després, arribem a peu de la glacera. El cap de l'expedició, el professor de Geografia de la UB Marc Oliva, reparteix les tasques. Els científics es dirigeixen cap a les morrenes, les acumulacions de terra i roques que va deixar la glacera quan es va començar a enretirar. 

"Aquí, aquest retrocés ha estat més lent que en altres llocs de Groenlàndia, i volem saber per què", diu Oliva. Per respondre la pregunta, localitzaran roques que hagin estat intactes des de fa milers d'anys. En prendran algunes mostres de la superfície per analitzar-les al laboratori. Això els permetrà saber quan va arribar la glacera fins a aquell punt i reconstruir les condicions climàtiques que van fer que el gel perdés extensió.

Avancem amb dificultat per terrenys amb forts pendents i més de mig metre de neu. El dia s'allarga fàcilment, perquè la llum ens enganya: el sol pràcticament no baixa i vivim amb la sensació d'un migdia etern.

El primer dia, el grup de científics, majoritàriament geògrafs amb molts anys d'experiència a l'Àrtic i l'Antàrtida, ha recollit més de vint mostres. Els trineus ens esperen per tornar cap a la base, encara sota la neu i amb el vent de cara. Tot i que anem ben equipats, el fred es comença a notar, especialment als peus, i notem com se'ns tallen els llavis. Els gossos, impassibles a les circumstàncies, avancen amb diligència.

Sorpresa enmig del gel: un polonès amb família a Palafrugell

Per la llum, diríem que són les 3 de la tarda, però se'ns han fet les 10 de la nit quan arribem al campament on dormirem. Ens dividim en dos grups, els guies inuits agrupen els trineus de dos en dos i hi munten al damunt una estructura que cobreixen amb teles i pells de foca. 

Aquest és un material bàsic per a ells: l'utilitzen també per les botes amb què es mouen pel gel. La pell de foca és impermeable i talla el vent. Per dins, utilitzen pèl d'os polar i bou mesquer per escalfar els peus.

Al campament, munten una tenda de forma piramidal i col·loquen un petit matalàs sobre la fusta del trineu. Amb l'ajuda d'una petita estufa de gasoil, l'estança s'escalfa en qüestió de minuts. Aquí hi passaran la nit.

Nosaltres ens desplacem una cinquantena de metres. Hem localitzat un refugi construït el 1978 per l'exèrcit dels Estats Units. Obrim la porta de fusta i la sorpresa és que no estem sols. Ens saluda afablement Adam Wajrak, un periodista polonès que fa dos mesos que es mou per aquestes terres. Està escrivint un reportatge pel diari Gazeta Wyborcza sobre l'expedició que comparteix amb una llegenda de l'Àrtic, Wojtek Moskal, el primer polonès que va arribar al Pol Nord. No és la primera vegada que venen junts fins aquí. 

"Hola, què tal?", ens diu l'Adam. No pot ser: estem al cul del món i ens saluden en català? Resulta que l'Adam està casat amb una dona de Sevilla, però que el seu sogre viu a Palafrugell. Ha visitat sovint l'Empordà, i coneix bé Catalunya. "Hi ha paraules que s'assemblen molt entre el català i el polonès, com brut".

De seguida ens fixem en la seva mà esquerra, completament embenada. El dia anterior, mentre cuinava el sopar de la seva expedició, la cuina de gasoil va explotar. Té cremades molt importants, i se li han fet unes butllofes que fan mal a la vista. Els pantalons i les botes el van salvar de mals majors. Malgrat tot, s'esperarà aquí uns dies abans d'anar a l'hospital de Qaanaaq a visitar-se. Es nota que no és la primera vegada que visita l'Àrtic, i està acostumat als contratemps.

"Fa 25 anys que vaig visitar aquesta zona per primer cop", ens explica mentre compartim el puré de patates i mandonguilles del sopar. "Estic en xoc: el gel ha baixat moltíssim". Ell, que ha escrit tres llibres sobre l'Àrtic i és una petita celebritat a Polònia, pot parlar com pocs amb propietat d'aquest racó de món. Fins i tot parla algunes paraules del dialecte local.

"Estic molt preocupat, això no m'ho esperava", confessa l'Adam. El Wojtek assenteix. Els científics de la UB han vingut fins aquí justament per constatar quines són les causes profundes d'aquest desgel, i per mirar de projectar escenaris de futur.
 

El desgel, punt d'inflexió global

Groenlàndia és enorme, i és bàsicament gel. Més del 80% de l'illa està coberta de blanc. A la part central, el casquet de gel ocupa una superfície equivalent a tres vegades la Península Ibèrica. En alguns punts, arriba a tenir tres quilòmetres de gruix. Però la pèrdua s'està accelerant arran de l'escalfament global: els tres últims anys, s'han constatat les taxes de desgel més grans des que hi ha registres.

Si tot aquest gel es desfés, les conseqüències no serien només fatals aquí, sinó per a tot el planeta. L'augment del nivell de mars i oceans amenaçaria la vida de milions de persones en zones costaneres, també a Catalunya. 

A més, l'entrada massiva d'aigua dolça afectaria els corrents marins, elements reguladors del clima. I encara més: el gel té un potent efecte reflector de l'energia solar, i la retorna gairebé tota a l'espai. Amb el desgel, aquesta energia quedaria a terra i n'augmentaria la temperatura. Al seu torn, això faria alliberar gasos d'efecte hivernacle (diòxid de carboni i metà) que han quedat fixats al permafrost, el gel del subsòl.
 

"Sense la caça i la pesca, no som res"

Per tot això és important conèixer les causes del desgel, que aquí preocupen especialment. Ho havíem constatat uns dies abans, a Qaanaaq, quan vam acompanyar un grup de veïns a pescar truita àrtica en una escletxa al gel. El grup era nombrós: mig centenar de persones, des de nens de Primària fins a persones d'edat avançada.

El Mads se'ns acosta i, quan li diem que venim de Catalunya, somriu. "Sóc de l'Inter de Milà". És el més xerraire del grup, sempre de bon humor. Ens explica que va aprendre l'ofici de caçador del seu pare, i que se sent molt orgullós de mantenir la tradició que ha marcat la seva família des de fa generacions. "És la nostra manera de viure, adaptant-nos a la natura. Sense la caça i la pesca, no som res". 

El seu gest, en canvi, es torna més seriós quan li preguntem pel futur. "Aquest any, el gel és molt més prim, i s'està trencant. Per nosaltres, és més difícil anar a caçar". Li pregunto què en pensa i deixa uns segons de silenci, mirant el blanc infinit que ens envolta. "El canvi climàtic no és un joc, ja és aquí". Al cap d'uns segons, el llarg fil que ha introduït per un forat a les gèlides aigües del fiord es mou: ha pescat una altra truita.
 

A la recerca dels virus adormits

Tornem al nostre campament, amb els inuits. El segon dia d'expedició, el grup de la Universitat de Barcelona entra al fons d'un fiord, on s'aprecia una llengua del casquet central. És una visió imponent, hipnòtica. Els geòlegs agafen més mostres de roca. 

Avui també acompanyem Jordi Garcia, vicerrector d'investigació de la UB. Genetista de prestigi, està agafant mostres de terra antigament soterrada per una glacera. Les analitzarà a la recerca de virus antics que hagin quedat latents aquí. "És una altra de les amenaces del canvi climàtic" i un més dels misteris que amaguen aquestes terres de gel.

El dia es torna a allargar, i se'ns fa gairebé la mitjanit. Quan tornem cap al campament, anem amb una càrrega extra: els inuits han caçat tres foques. Ho aprofitaran tot: en mengen la carn i el fetge, que reparteixen com una delicatessen (l'Adam, el reporter polonès, hi està especialment interessat i m'anima a tastar-la). També cuinaran els intestins, i donaran la resta de menjar als gossos. Amb la pell, en faran botes o boies per caçar narvals.

Amb la nostra visió, pot semblar que la caça és un maltractament intolerable, però hem deixat els prejudicis a casa: aquí, els caçadors són una petita elit local, proveïdors d'aliment durant anys i panys en una terra on s'han passat fams terribles.

Els inuits també ens han proveït d'aigua. Exploren el gel fins que troben un bloc adequat, el trenquen i el desfan al foc per obtenir aigua líquida. La repartim en termos que ens escalfaran dia i nit.

Tornada a casa i visita sorpresa: un os polar

És el tercer dia d'expedició, hora de tornar a Qaanaaq. Un matí esplèndid, amb un sol que ens regala unes imatges espectaculars. El Marc Faro, el meu company de viatge de TV3, mou càmeres i òptiques i enregistra la bellesa que ens envolta. Avancem ràpidament sobre les anomenades autopistes de gel, bàsiques per a la comunicació entre les comunitats d'aquesta zona.

A l'hora de dinar, arribem al port de Qaanaaq, després de travessar a tota velocitat les ones congelades del mar, ben agafats al trineu. Tan sols arribar, em trobo en Piu, un veí del poble que ens ha ajudat amb les traduccions a l'anglès. Ens hem fet amics: és seguidor del Barça de tota la vida. Les parets de casa seva estan plenes de relíquies blaugrana i, el dia que l'equip de Hansi Flick va guanyar la Lliga, ho va celebrar tirant petards. Deu ser el culer que viu més a prop del Pol Nord.

Ens fem una abraçada, i ens dóna la notícia: "Hi ha un os polar". El director de l'escola de Qaanaaq, en Dan, ha vist unes petjades. És a 200 metres de la casa on ens allotgem. Mira que bé. Ens expliquen que segurament ve d'uns quilòmetres més amunt, on fa dies en van caçar dos exemplars.

La policia local patrullarà la zona, especialment a les hores d'entrada i sortida de l'escola.

Després de passar pel supermercat per comprar el menjar que cuinarem (a Qaanaaq no hi ha cap hotel ni restaurant), arribem a casa i ens instal·lem. Recuperem moltes comoditats, fins i tot el lavabo (aquí, sense canonades: dins la tassa hi ha una bossa de plàstic que hem d'enretirar cada dos dies).

Les vistes són imponents: per nosaltres, de cultura mediterrània, veure el mar congelat és gairebé inversemblant. Prop del port, s'hi ha fet una cursa infantil de trineus de gos. Els més joves tenien tres anys; alguns, abans de fer els 10, ja saben utilitzar les armes per acompanyar els seus pares a caçar.

S'aixeca el vent des de l'interior del fiord. El gel marí s'esquerda. Ens informen que el nostre vol es cancel·la i ens hem d'esperar aquí a Qaanaaq fins que canviï el temps. Recordo les paraules que el cap de l'expedició de la UB, en Marc Oliva, ens va dir abans de marxar de Barcelona: "Estigueu preparats per a tot. L'Àrtic és això, una adaptació constant a l'entorn". És el que han fet les persones que hem conegut aquests dies, avesades a viure en un clima extrem, hereves d'una cultura ancestral que ara, més que mai, corre el risc de canviar per sempre més.