"No sé on és la meva filla": la desesperació per les fugues dels centres de la DGAIA

"Estic desesperada, angoixada... Quan ella no és al centre, és com si no tinguéssim vida". És el relat de Marisa de Jesús, mare d'una noia de 16 anys tutelada per la DGAIA.

S'ha escapat per setena vegada del centre de menors on viu des de fa un any i mig. I quan desapareix, poden passar setmanes il·localitzable:

"Soc jo mateixa que he de sortir a buscar-la. "No veig interès per part de la policia ni tampoc de la DGAIA." 

Les primeres vegades l'aconseguia trobar en cases d'amigues, i era ella mateixa qui la tornava a portar al centre. Ara, però, la situació ha empitjorat. 

"No sé on és ni tinc informació d'ella, però l'únic que sé és que està en mans de traficants", relata; "la droguen i l'envien al carrer a cobrar els seus deutes". 

No en culpa els educadors, que entén que fan el que poden amb les condicions laborals que tenen: 

"La directora del centre intenta fer el que pot, però és que moltes vegades no està en les seves mans." 

La precària situació dels educadors

Feia quatre mesos que la Núria Garitaonandia s'havia incorporat com a educadora social a una "casa d'infants", un recurs residencial de la DGAIA que rep aquest nom perquè està pensat per tenir menys places i fer una millor acollida.

Però fins i tot aquí, l'experiència per ella va ser decebedora. Ha deixat la feina i aquest cop, després de vuit anys en el sector, ha decidit abandonar l'educació social: 

"Realment em sap molt de greu, perquè m'encanta el meu ofici, però és una llàstima que tanta gent hàgim decidit fer una passa enrere per les condicions amb què ens trobem."

Falta de personal, manca de recursos i sous molt baixos. "Unes nenes em van preguntar què cobrava. Van fer cara de sorpresa, van començar a riure totes... Però llavors els va fer pena. "No ens fiquem amb els educadors, deien", explica un altre educador social, en Gerald Llach.

Tots dos expliquen que tot i fer torns nocturns o caps de setmana no superaven els 1.300 o 1.400 euros al mes. "Descansar cinc o sis hores i reincorporar-te a treballar fatigat; amb torns així només compensa si està ben pagat", diu Llach. Una situació que confirma Garitaonandia:

"Et trobaves amb situacions a què no podies fer front tu sola, com un infant que es feia mal a si mateix, mentre en tenies cinc o sis més amb les seves necessitats."

Assenyalen les tasques que assumeixen de més en el dia a dia. "Ens hem de dedicar a cuinar, a netejar... I no és que siguin tasques que no vulguem fer, però és que no donem l'abast", lamenta l'educadora. 

Tot plegat, descriuen, fa que els equips educatius siguin molt inestables, amb professionals que venen i se'n van en molt poques setmanes. "Les nenes del centre feien apostes de quant de temps duraríem al centre", recorda Llach:

"No pots construir vincle, ni tu amb elles, ni elles amb tu. I queden totalment desemparades. Quan entres a un lloc, ja saps que no t'hi quedaràs." 

I no els sorprenen els escapoliments. "Estem parlant de menors en situacions molt complexes, que necessiten un referent i una estabilitat que nosaltres, desgraciadament, no podem oferir", afegeix Garitaonandia. 

Són escèptics amb el nou pla del Departament de Drets Socials, que s'ha compromès a reparar la precarietat del sector. Temen que com ja ha passat amb anuncis anteriors tot plegat torni a quedar en paper mullat.

"Pretenc treballar d'això, créixer en aquest sector i seguir treballant amb infants i famílies, però no a aquest preu", conclou l'educadora.