El conclave: un transatlàntic lent que necessita moure's ràpid

L'Església catòlica es mou com un transatlàntic. És el símil que em posava un sacerdot quan li preguntava sobre quan es notarien a l'Església els canvis introduïts pel papa Francesc. Seguint amb el símil, el capellà en qüestió volia dir que l'Església no és com una bicicleta: quan l'estàs conduint i decideixes girar, gires i punt. No. Aquí cal enfocar el gir, tenir en compte molts i diversos paràmetres, fer la maniobra lenta i delicadament i, només al cap de molta estona, el gir es comença a percebre, fins que, finalment, la nau ja està enfocada en una altra direcció.  

En la mateixa línia, en una trobada amb periodistes posterior a la mort de Francesc, el pare Arturo Sosa, superior general dels Jesuïtes --la mateixa congregació que el pontífex difunt--, ens explicava que Francesc insistia en el fet que perquè es notin els canvis "han de passar almenys cent anys", i encara hi afegia: "tot just s'ha sembrat la llavor".

Un conclave cabdal

Aquests dos exemples evidencien que els tempos de l'Església no són els nostres tempos. Especialment, els del món periodístic, un món on volem saber-ho tot fins i tot abans que passi.

El que es decideix en el conclave que acaba de començar és cabdal per als catòlics: triar un líder espiritual que, anant bé, ha de durar molts anys i que, com en la monarquia o altres institucions amb molts segles a l'esquena, sigui capaç d'assegurar-ne la continuïtat.

Per tant, les àvides discussions que tenim aquests dies sobre la durada del conclave responen més als nostres anhels per obtenir respostes ràpides per a tot, que no pas a la realitat mateixa dels cardenals, centrats ara en el pes i en la transcendència de la seva decisió més que no pas en les presses.  

No obstant, i malgrat la reclusió dels 133 purpurats que formen part del conclave, l'Església no viu aïllada en la seva bombolla i sap que tot el món n'està pendent aquests dies. Un món que mira Roma i que espera amb ànsia el fum blanc. Els cardenals no són aliens a aquesta realitat i no voldran que les seves votacions s'eternitzin, perquè això donaria una imatge de desunió interna que, de cap manera, volen projectar en un món com l'actual, ja prou dividit.

Posar d'acord 89 cardenals

És el conclave més nombrós i més multicultural que hi ha hagut mai i, per tant, tot indica que pot ser difícil posar-se d'acord perquè almenys 89 persones (dos terços del total) votin el mateix nom.

Molts no es coneixen ni s'han vist mai, altres –els creats per Francesc tot just el mes de desembre passat- amb prou feines han pogut prendre mides al nou càrrec... Tot plegat fa pensar que el conclave podria allargar-se.

Ara bé, també és cert que el papa Francesc feia mesos que estava malalt i el mes de febrer va estar prop de 40 dies ingressat a l'hospital, per tant, amb tota probabilitat, les primeres converses sobre un possible successor ja deu fer moltes setmanes que estan en dansa.

Els cardenals han intensificat els contactes aquests últims dies i han entrat a la Capella Sixtina amb els deures fets. Després de la primera votació d'aquest dimecres a la tarda, votaran quatre vegades cada dia, i els recessos per dinar els serviran per comentar el transcurs de les votacions i arribar a nous acords.

Entre el ritme lent de l'Església catòlica i el ritme trepidant dels nostres dies de ben segur que hi ha un camí del mig que ens farà conèixer el nom del nou papa ben aviat, tot i que als periodistes ens pugui semblar una eternitat.