Blindar la democràcia a Corea del Sud, el gran desafiament per a Lee Jae-myung

Lee Jae-myung ha arribat a la presidència de Corea del Sud finalment, després de múltiples intents.

Ho fa en un dels moments més delicats per a la quarta economia d'Àsia, un petit gran gegant industrial i tecnològic, una potència en poder tou a través del K-Pop, mitja península atrapada en una frontera de la Guerra Freda, de la del segle XX i de la que s'obre aquest segle XXI. 

El líder del Partit Democràtic de Corea representa ell personalment en bona mesura la resiliència de la democràcia sud-coreana, guanyada a pols pels ciutadans contra diversos dictadors, l'últim un aprenent, Yoon Suk-yeol, que va recórrer a l'eina preferida dels autòcrates sud-coreans per sotmetre el poble: la llei marcial.

En el cas de Yoon, la contrarietat política que el va dur a decretar la llei marcial va ser que l'Assemblea Nacional, on el Partit Demòcrata té majoria, li bloquejava totes les decisions. 

Coses de la democràcia que un estat d'excepció no pugui resoldre de la nit al dia... Únic problema, que bona part dels diputats que han lluitat durant dècades per consolidar els drets i les llibertats a Corea del Sud van irrompre a l'Assemblea Nacional per impedir-ho.

Lee Jae-myung va ser un dels més destacats, entrant per una de les finestres de la cambra amb l'objectiu de resistir a les forces especials enviades per Yoon. 

Aquests moments en què els diputats miraven de bloquejar els efectius militars dins dels passadissos del legislatiu sud-coreà eren reproduïts de tant a la pantalla gegant de l'escenari muntat pel Partit Democràtic per celebrar la victòria electoral el 3 de juny, precisament al parc situat davant del parlament. 

El muntatge, de ritme trepidant i música èpica, provocava el desbordament eufòric dels militants i simpatitzants asseguts a terra en files perfectament traçades, amb llumetes de concerts de K-Pop, a l'espera de l'arribada del líder i el seu discurs de la victòria. 

Els decibels dels himnes de campanya, de les cançons del K-Pop que acompanyen el Partit Democràtic, i els discursos abrandats de preescalfament dificultava molt la conversa --fins al punt de deixar-me afònic-- amb els que havien vingut a defensar la democràcia, en aquesta nit electoral, i que també ho van fer al desembre en les concentracions i manifestacions per pressionar els diputats que havien de votar la destitució de Yoon. 

Hi ha gent molt jove, com la An Juhyeon, que veu en Lee el símbol de la democràcia o l'Oh Hyeji, que m'insistia que és un polític íntegre. 

Però aquesta és una llarga lluita. Les generacions més grans van combatre la dictadura i les seves seqüeles.

Amb ajuda del Park Sang-il, repassem la llista de dictadors i nostàlgics de l'autoritarisme: primer, el general Park Chung-hee, anys seixanta, després Chun Doo-hwan, els 80, amb la matança de Gwangju --objecte del llibre Actes humans, de l'última Nobel de Literatura, Han Kang--, Park Geun-hye, filla del general Park, destituïda per abús de poder després d'una prolongada onada de protestes al carrer, i ara Yoon Suk-yeol. 

De fet, és en termes de defensa de la democràcia que s'ha plantejat aquesta campanya electoral; el Partit Democràtic enfront de la temptació autoritària. Per què gairebé quatre dècades després de la fi de la dictadura encara és necessari sortir a defensar la democràcia davant de la imposició de la llei marcial? Segons em deia sense immutar-se un vell militant que en la seva època d'estudiant va combatre Chun Doo-hwan, "perquè vam deixar que el dictador morís al llit". 

Davant la pantalla gegant que aboca les projeccions dels sondejos a peu d'urna, la Kim Na-young, amb armilla groga de voluntària en les mobilitzacions contra Yoon, revela una veritable por a la pèrdua de llibertats: "al desembre no sabíem si arribaríem a tenir aquestes eleccions." 

Una victòria no prou clara

En contrast amb les previsions i els desitjos del camp liberal-progressista, que aspiraven a veure Lee endur-se el 55% dels sufragis, el 49% obtingut pel líder del Partit Democràtic pot resultar encara curt perquè es pugui  erigir en una figura per damunt de la bretxa profunda en què ha viscut històricament la política sud-coreana. 

És cert que a diferència d'altres democràcies que ens són pròximes, a Corea del Sud en el camp de la dreta també hi ha molts polítics que van lluitar contra la dictadura. 

Però en els últims temps, en particular en aquests sis mesos des de la instauració per unes hores de la llei marcial, la polarització s'ha accentuat manifestament. 

I aquesta polarització ha derivat en una crispació tal que està apareixent un fenomen clarament identificable com a extrema dreta. 

Cho Moohyung, professor de ciència política de la Universitat Ewah Womans de Seül, qualifica d'inquietant per a la política sud-coreana l'existència de "grups i persones que injurien la democràcia, que llancen acusacions falses sobre una suposada manipulació de les eleccions, que reclamaven la restitució en el càrrec del president destituït, que fins i tot han intentat assaltar i destruir les dependències judicials on estava detingut Yoon Suk-yeol." I m'insisteix, "van a l'alça." 

Lee Jae-myung: de víctima d'explotació infantil a dirigent

Lee Jae-myung ve de molt lluny en la seva carrera política que finalment l'ha dut a la presidència. De família pobra, va ser víctima d'explotació laboral infantil. Malgrat tot va entrar a la universitat i es va convertir en advocat laboralista i defensor dels drets humans sota la dictadura de Chun Doo-hwan. 

Ja en política va intentar concórrer a la presidència el 2017, però va ser derrotat dins les files del partit per Moon Jae-in, que guanyaria les eleccions. 

El 2022 va ser el candidat però va perdre els comicis per un molt estret marge enfront precisament del conservador Yoon.

Ara, finalment, assumeix el càrrec de cap d'estat amb dues grans prioritats obligades per la conjuntura en què la crisi de la llei marcial ha deixat Corea del Sud. 

Una és reconciliar el país. És cert que ha vençut en bona mesura perquè molts votants no necessàriament d'esquerres veien en ell l'únic candidat prou sòlid per superar mínimament la bretxa ideològica i portar estabilitat. 

Però alhora el seu passat com a advocat laboralista el situa, a ulls de la dreta, en el camp del comunisme, una acusació habitual cap als polítics d'esquerra, als quals encara molts anomenen "els rojos". Són nombroses les pancartes i collages als mítings de la dreta amb imatges del candidat de l'esquerra vinculat a Corea del Nord o la Xina --per decretar la llei marcial Yoon va acusar l'oposició d'estar al servei de Pyongyang--. 

L'administració Trump ha volgut previsiblement pressionar Lee Jae-myung  dient que l'inquieta una eventual influència xinesa en la política sud-coreana. Lee havia parlat de reequilibrar les aliances amb els Estats Units però també amb Pequín, el poderós veí.   

Com pot sortir Lee Jae-myung del despatx oval si el convida Trump?

L'altra prioritat és l'economia, en boca de tothom amb qui parles a Seül. Una de les primeres mesures de Lee és un paquet fiscal equivalent a 20.000 milions d'euros per rellançar el creixement. Les previsions indiquen que podria ser inferior a l'1% aquest 2025, una revisió a la baixa respecte de l'1,5% feta al febrer. 

Resulta evident l'efecte negatiu de la inestabilitat provocada per la crisi de la llei marcial però també les incerteses que generen els aranzels de Donald Trump, en particular sobre sectors clau de la potent indústria sud-coreana, com les exportacions d'automòbils, electrònica i acer. 

Des de l'entorn de Lee es diu fins i tot que la situació de la quarta economia d'Àsia és pitjor que la de la crisi financera asiàtica del 1997. 

És clar que sempre hi ha factors externs, com els aranzels, la pressió de Trump perquè Seül assumeixi una part més gran de la seva defensa enfront de Corea del Nord, l'amenaça mateixa del règim de Pyongyang, a la qual la població sud-coreana està ja més que acostumada. Els Estats Units mantenen uns 25.000 soldats en territori sud-coreà.

Però probablement, el principal repte per a Lee Jae-myung és com acabar amb la pressió que des de dins exerceixen sobre els governs progressistes les forces més reticents a la consolidació de la democràcia. 

Segons alguns analistes, haurà de renunciar a algunes de les seves polítiques més d'esquerres per evitar una major confrontació. I malgrat això, queda per demostrar si la judicatura, l'exèrcit, els buròcrates, la policia o els grans conglomerats industrials, actors extremament poderosos tots, permetran a Lee Jae-myung no només rellançar Corea del Sud com una potència industrial, tecnològica, poder tou imbatible, sinó també convertir-la en una democràcia que no hagi de patir per sectors partidaris de tornar al passat. 

Lee es proposa reformar la Constitució perquè sigui molt més difícil per a un president en exercici recórrer a la llei marcial, l'infaust record explícit dels temps dictatorials. 

Són moltes les forces retrògrades, però que Yoon Suk-yeol no se'n sortís, que l'exèrcit no el secundés en un retorn al passat que només hauria deixat Corea del Sud molt tocada davant de reptes de seguretat i geoestratègia, com la nova Guerra Freda entre la Xina i els Estats Units, és un bon indici de la resiliència de la democràcia sud-coreana. 

La pressió del carrer n'és la seva expressió més visual i sonora, fanalets i himnes del K-Pop a tot drap per vehicular de manera festiva fortes conviccions de justícia social i llibertat.